Treball Territori

A continuació us adjunto la llegenda de Torelló, un poble de la comarca d'Osona. He escollit aquesta llegenda per explicar-la a classe ja que és la del meu poble natal.

LLEGENDA DE TORELLÓ (ELS PESCALLUNES)

Temps era temps, o sigui, quan els homes encara no havien descobert les espardenyes, en un poble lluny d’aquí o potser no tan lluny d’aquí, hi havia 4 xicots, d’aquests xicots que només treballaven, EP! Molt espavilats no eren però treballadors d’allò més. Ells treballaven en un molí, el molí del torrent de rentadors i aquí només feien que aixecar-se pel de mati i treballar, treballar, treballar... menjar i tornar a treballar, tornar a treballar, menjar i després a dormir. Però ai, que voleu que us digui? De tant en tant, arriba la revetlla de Sant Joan i aquell any, els 4 nois es van mirar i van agafar les espardenyes de set vetes, uns mitjons blancs, uns pantalons blancs d’aquells lluents que fins hi tot se’ls van enfarinar una mica de la farina que sortia del molí i se’n van anar a ballar.

EI! Poca broma, com que no hi eren ben bé del tot, vull dir, els hi faltava un bull, les noies ja volien ballar amb ells però ells només volien entretenir a la gana i qui diu entretenir a la gana, diu entretenir la set i qui diu entretenir la set li diu xerric a la bota del racó i apalí, anar ensofrant! I la bota en l’aire i "catacrec", feien allò que se’n diu un Gregori, Gregori primer que si ho feu amb la boca plena de vi no ho podeu dir-ho però aquests arribaven i es clar quan va acabar la ballada, quan va acabar el sarau de Sant Joan, els nois van dir:

- Nois hem de tornar cap al molí

I si si, tal dit tal fet i per tornar al molí van anar tirant cap al riu amunt. Escolteu, aquell vespre, aquella nit, feia una nit d’aquelles tant radiants. Una nit d’estiu, escolteu plena... allò semblava un llençol, només estampadet dels estels i una lluna d’aquelles que fan goig i ells la veien al cel i quina lluna més bonica i amb aquesta s’endinsen perquè els pollancres no deixaven que ells veiessin la lluna. Mireu que es cas, que la lluna es reflectia sobre l’aigua d’un d’aquells gorgs. I un dels vailets diu:

- Guiteu nois!!!! La lluna a caigut del cel i anat a parar justament a les aigües del riu. Què us sembla?

I l’altre, que no era gaire més espavilat que aquest diu:

- Caramba (li va dir tot fent una cara així com d’espant)

- No la podem pas deixar aquí

I el tercer diu:

- Hem de fer alguna cosa. L’hem de tornar al cel !!

I l’últim que parlava diu:

- Escolteu, ja està fet. Sabeu que en el molí, hi ha aquell cove fet de vímec, doncs correm cap el molí!!

I si si, se’n van cap al molí, agafen el cove i corrents de nou... i es clar, no es van fixar que la lluna era a dalt, ells només veien la del riu i van anar al gorg, veuen la lluna i sense pensar-ho es van posar dins l’aigua.

- Tu agafa el cove per aquí i tu agafa’l per allà!

I es clar, posen el cove per dintre l’aigua, van avançant, avançant, avançant... i quan tenien aquella lluna tant rodona dintre del cove diuen:

- Cap amunt, cap amunt!!!

Van fer tanta gatzara que tots els veïns dels voltants van sortir a veure què és el que passava!! I es clar, varen veure a l’altre banda del riu als xicots volen agafar la lluna.

De primer, la gent es varen pensar que era una juguesca però després no, després ja varen veure que anava en serio. Però els xicots, escolteu, dos per un costat i dos per l’altre, anaven agafen el cove:

- Tira amunt, tira amunt!!

- Tu lliga’l en aquest pollancre!

Lliguen la corda en el pollancre, estiren ben fort i de cop es trenca la corda, i tots quatre però tots quatre de cul a terra. Clar, un cop estant de cul a terra, es miren la lluna i ep! i la veuen al cel. I un li diu a l’altre:

- Ei, que ho veus!! Amb l’embranzida que hem fet, la lluna s’ha tornat a enganxar al cel.

Però a l’altre banda del riu , estaven tots els veïns i els hi deien:

- Animals!!! Però que no ho veieu que les aigües del riu només eren un reflex de la lluna? – mira que sou curts.... I els xiquets en veure que el cove marxava per la corrent de l’aigua li diuen a un veí:

- ATURA ALLÒ, ATURA ALLÒ, ATURA ALLÒÒÒÒ!!!!!

I es clar, en salta un dels veïns i diu:

- Es que vosaltres el que sou, sou uns PESCALLUNES!

I ja podeu comptar a partir d’aquí, a tots quatre vailets que eren una mica lligons i una mica beneitons, els hi va quedar aquest nom els PESCALLUNES.

Per aquest motiu Torelló té aquest nom (D’ATURA ALLÒ) i els seus habitants se'ls anomena pescallunes.

Llegenda explicada, llegenda acabada!